GÈNERE LÍRIC

El gènere líric és una de les parts de la literatura que agrupa les obres literàries de les quals el poeta a utilitzat una sèrie de recursos d'estils per crear un poema el qual pot estar escrit en vers o en prosa. Aquests recursos poden ser per exemple les figures literàries, l'ús de versos, les rimes, el ritme, etc.

El gènere líric inclou les obres en què l'autor expressa els seus sentiments. Encara que el llenguatge en vers no és exclusiu de la lírica, ha sigut sempre el seu element més característic. La musicalitat derivada del vers ha estat estretament relacionada amb la lírica des de els seus inicis. La mateixa paraula remet a l'origen del gènere a les composicions escrites a Grècia per a ser cantades amb la lira.

La lírica , enfront de la narrativa i el teatre , es considera un gènere estàtic perquè té una manca d’acció . El poema líric es defineix com un text on el poeta transmet una emoció única i irrepetible.

Aquesta emoció és el resultat de la redacció del poeta front una determinada realitat. Consisteix en un estat d’ànim produït per les impressions dels sentits, determinades idees, sentiments, records, fantasies...

Segons hem dit, la forma d’expressió característica de la lírica és el vers. La única excepció la constitueix el poema en prosa.

En resum, es diu gènere líric perquè en l'antiga Grècia aquest tipus de composicions es cantaven, acompanyant-se amb un instrument anomenat lira. La seva forma més habitual és el vers i la primera persona. Comunica les més íntimes vivències de l'home, el subjectiu, els estats anímics.

CÀNON LITERARI

El cànon literari és una qüestió ben antiga, per més que fóra el crític nord-americà Harold Bloom qui la posara de moda amb el seu polèmic llibre El cànon occidental (1995). El cànon, definible com la voluntat de seleccionar en un corpus limitat als millors escriptors i de relegar als autors incompetents, respon així mateix, com sosté Bloom (1995, 25) a un criteri restrictiu, un repertori limitat i abarcable, ja que el que llig ha de triar, ja que literalment no hi ha temps suficient per a llegir-ho tot, encara que un no fera una altra cosa.

ANIMACIÓ LECTORA

L'animació a la lectura és una interessant projecció formativa de la motivació, encara que la motivació és només un recurs d'incitació a l'acte personal de lectura que pretén conduir al gaudi que reporta la lectura. Els possibles fracassos de l'activitat d'animació potser seran causats per no haver format el lector per al seu autònom enfrontament posterior amb altres textos o amb tot tipus de textos. Ha de ser advertit que, a pesar de les limitacions que suposa llegir com a sinònim de descodificar o com a activitat per a l'aplicació de recursos d'animació a la lectura, aquest tipus de lectures són aportacions inicials per a arribar a establir una fecunda activitat de formació de la competència lectora. (Mendoza Fillola, A. (2010). Función de la literatura infantil y juvenil en la formación de la competencia literaria.23/03/2015, de biblioteca virtual Miguel de Cervantes.)

INTERTEXT LECTOR

Segons M. Riffaterre (1989), el intertext resulta ser la percepció pel lector de les relacions entre una obra i unes altres que li han precedit o seguit. I resulta evident que només la possible aportació del lector fa «interpretable» un text, és a dir, ho fa comprensible i li atribueix una intencionalitat. Quan es desconeix la procedència de les diferents cites o al·lusions, la comprensió pot resultar errònia o inadequada i, en conseqüència, també la seua interpretació.

El intertext lector aporta els referents necessaris per a identificar el intertext discursiu, de l'obra; i llavors pot dir-se que l'activitat de recepció aconsegueix la seua meta: les referències del text es relacionen amb els coneixements i les experiències del lector.

Els textos, de tot tipus, aporten dades i referències per a la progressiva i acumulativa construcció del intertext, açò succeeix des de les primeres experiències literàries com poden ser els contes populars i de tradició folklòrica- segons el conjunt de coneixements i lectures del receptor.

D'igual manera que es considera necessari el desenvolupament de la competència literària, també resulta precisa la formació del intertext lector (al cap es concep com un component d'aqueixa competència lecto-literària) per a poder fer efectiva l'educació literària, perquè en el intertexto lector s'integren i es combinen les aportacions personals i les resultants d'un aprenentatge específic.

Així doncs, segons  Mendoza (2001) intertexto lector  es pot definir com un component bàsic de la competència literària; en l'espai de la competència literària, integra, selecciona i activa significativament el conjunt de sabers, estratègies i recursos lingüístic-culturals per a facilitar la lectura de textos literaris. Els diferents elements que ho componen s'activen en la recepció, en la interacció entre emissor/receptor i en l'apreciació de les correspondències re-creades entre textos diversos, alhora que potencia l'activitat de valoració personal a través del reconeixement de connexions i del desenvolupament d'actituds positives cap a diverses manifestacions artístic-literàries de signe cultural.

COMPETÈNCIA LITERÀRIA

És concebut com un procés de desenvolupament de capacitats i destreses aconseguides per l'alumne, resultat de l'articulació entre els seus coneixements literaris, sabers interculturals, habilitats expressives i comprensives, hàbits i actituds del domini cognitiu, lingüístic i emocional, a través del contacte directe i del gaudi de l'obra literària, per poder establir valoracions i associacions en l'ordre del literari. (Aguiar e Silva, Victor Manuel. (1980))

És vàlid destacar que la competència literària, com totes les altres competències, no se circumscriu solament als sabers, que en l'ordre de la informació, puguin posseir els alumnes, sinó també en saber fer i saber posar en pràctica, saber operar amb aquests sabers i tenir creades determinades habilitats quant al procés d'aprenentatge i de realització de l'anàlisi de les obres literàries i d'aquest pressupost també parteix el saber fer literàriament, significa llavors que el sentit de la competència implica a més de sabers, habilitats (saber fer), capacitats (saber fer amb independència), actituds (saber cognitiu, lingüístic i emocional) i valors (compromís, identificació).

Els alumnes, per tant, hauran desenvolupat una adequada competència literària quan siguin capaces de:
Posseir suficients coneixements sobre el fet literari, llegir l'obra literària utilitzant les estratègies lectores i comprensives. establir un acostament idoni a la lingüística del text objecto d'anàlisi, llegir el text literari des de la competència literària, que implica comprendre i interpretar el text des del seu context sociocultural, conèixer estils, moviments literaris, autors i obres representatives, analitzar els textos des dels moviments literaris socialment acceptats per conèixer el pensament, l'estètica i la visió de món, opinar oralment sobre el que desperta el gaudi de l'obra en ell i contrastar la seva opinió amb l'emesa pels seus companys, crear textos literaris semblants o diferents als llegits, per elaborar una llengua literària pròpia amb la qual pugui expressar el seu món intern i que sàpiga expressar el seu text-lector, relacionar l'obra amb altres obres produïdes en l'època actual, per observar com segueix sent actual i tenint sentit en totes les èpoques.

Un component molt important de la competència literària és el text literari, que difereix de textos informatius o expositius en crear un món de contingut propi, una realitat diferent, un àmbit sensorial i afectiu que involucra al lector en una experiència directa, que ho porta a emetre una resposta, que pot ser emocional i intel·lectual alhora i en ocasions fins i tot física (per l'emotivitat de les imatges literàries), al mateix temps, l'obra conté una alta càrrega cultural.

I per últim, el text literari resulta, en efecte, una poderosa manera d'entrar en contacte amb l'univers dels llibres i així el lector ha d'assimilar que la ficció és ficció quant a contingut i que és possible reconèixer en les manifestacions literàries esquemes de valors recurrents reproduïts en els textos (escrits i orals), que van a formar part de la seva pròpia cultura i dels seus esquemes de coneixement. (Roméu, Angelina. (2007))

INTERTEXTUALITAT

La intertextualitat és l'ús de textos previs per compondre'n un de nou, sigui en la forma o en els referents. Es diferencia de la còpia o plagi perquè la utilització és parcial, barrejada amb innovacions i sovint com a homenatge.La intertextualitat és un concepte introduït durant la primera meitat del segle XX pel teòric Bakhtin per a referir-se, d’alguna manera, al que fins al moment s’anomenava influència o font.

Roland Barthes, crític literari, ho explica: “Tot text és un intertext; altres textos hi són presents; en estrats variables, sota formes més o menys reconeixibles; els textos de la cultura anterior i els de la cultura que l’envolta; tot text és un teixit nou de citacions anteriors. [...] l’intertext és un camp general de fórmules anònimes, l’origen de les quals és difícil de localitzar, de citacions inconscients o automàtiques, presentades sense posar entre cometes.”

LLIBRE

Un llibre és una obra impresa o manuscrita, que consta d'una sèrie de fulls de paper enquadernats de manera que es reuneixen en un volum. Segons la definició de la UNESCO (1985), per a ser un llibre un document necessita ser una publicació impresa no periòdica que té 50 o més pàgines, sense comptar les cobertes.

Des dels seus orígens, el llibre ens ha servit a la humanitat per a transmetre coneixements i continguts en l’espai i el temps, i a més, preservar-los.

GÈNERE NARRATIU

Segons el Ministeri d’Educació i Cultura (2007), el gènere narratiu s’utilitza per a presentar històries realitzades per personatges que poden intervenir per mitjà del diàleg i per això pot utilitzar diferents formes d’elocució com la narració, la descripció, l’exposició o l’argumentació.

Dins d'aquest gènere literari, tenim diferents subgèneres: d'aquests, l'epica i l'epopeia s'escriuen en vers, mentre que la novel·la, la novel·la curta, el conte, la faula, el diari o la biografia s'escriuen en prosa.

La narrativa reuneix les obres que narren fets reals o ficticis estructurats dins unes coordenades d'espai i temps; els fets o l'argument de la història s'organitzen mitjançant una estructura que normalment es presenta mitjançant plantejament, nus i desenllaç.

L'element essencial és el narrador, que fa d'intermediari entre les històries i el públic, a qui explica els esdeveniments del relat. Existeixen tres tipus principals de narradors: el narrador omniscient, que utilitza la tercera persona i ho sap tot sobre els personatges; el narrador protagonista (intern), en què ambdós són la mateixa persona, i el narrador extern, que explica en tercera persona allò que veu. La narrativa generalment empra la prosa, tot i que en els poemes èpics també es fa servir el vers. Les funcions referencial i poètica són les més importants. La forma expressiva més emprada és fonamentalment, la narració i el relat.

PLA LECTOR

Segons l'ordre 44/2011, de 7 de juny, de la Conselleria d'Educació, per la qual es regulen els plans per al foment de la lectura en els centres de la Comunitat Valenciana, un pla de foment de la lectura és un document que arreplega totes les intervencions del centre destinades al foment de la lectura i la comprensió lectora, la qual cosa implica un suport explícit a l'adquisició de la informació i la competència digital, la competència cultural i artística i la competència per a aprendre a aprendre.

Aquest Pla és important perquè la competència lectora és la base per a assolir la resta dels coneixements, ja que sense l’adquisició d’aquesta habilitat es dificulta enormement el coneixement personal cívic i cultural necessari per a moure’s en la societat amb autonomia conscient i llibertat plena.

Prenent com a base aquesta idea, les administracions educatives i els professionals de la docència es troben en la necessitat de concretar plans de foment de la lectura adequats a cada realitat escolar, que siguen capaços d’unificar estratègies, optimitzar recursos i sistematitzar accions per a obtenir resultats més satisfactoris que augmenten els índexs lectors, afavorisquen la comprensió lectora i que impliquen el treball de les competències bàsiques.

D’altra banda, la redacció d’un Pla de foment de la lectura de centre facilita la tasca de portar a la pràctica una idea i un objectiu compartit per la comunitat educativa en el seu conjunt, perquè a cada aula i a cada assignatura es poden dur a terme activitats diverses, però sens dubte seran més efectives si es produeixen emmarcades dins d’un programa col·lectiu, coordinat i coherent, que implique tots els nivells del centre educatiu.