LLIBRE

Un llibre és una obra impresa o manuscrita, que consta d'una sèrie de fulls de paper enquadernats de manera que es reuneixen en un volum. Segons la definició de la UNESCO (1985), per a ser un llibre un document necessita ser una publicació impresa no periòdica que té 50 o més pàgines, sense comptar les cobertes.

Des dels seus orígens, el llibre ens ha servit a la humanitat per a transmetre coneixements i continguts en l’espai i el temps, i a més, preservar-los.

GÈNERE NARRATIU

Segons el Ministeri d’Educació i Cultura (2007), el gènere narratiu s’utilitza per a presentar històries realitzades per personatges que poden intervenir per mitjà del diàleg i per això pot utilitzar diferents formes d’elocució com la narració, la descripció, l’exposició o l’argumentació.

Dins d'aquest gènere literari, tenim diferents subgèneres: d'aquests, l'epica i l'epopeia s'escriuen en vers, mentre que la novel·la, la novel·la curta, el conte, la faula, el diari o la biografia s'escriuen en prosa.

La narrativa reuneix les obres que narren fets reals o ficticis estructurats dins unes coordenades d'espai i temps; els fets o l'argument de la història s'organitzen mitjançant una estructura que normalment es presenta mitjançant plantejament, nus i desenllaç.

L'element essencial és el narrador, que fa d'intermediari entre les històries i el públic, a qui explica els esdeveniments del relat. Existeixen tres tipus principals de narradors: el narrador omniscient, que utilitza la tercera persona i ho sap tot sobre els personatges; el narrador protagonista (intern), en què ambdós són la mateixa persona, i el narrador extern, que explica en tercera persona allò que veu. La narrativa generalment empra la prosa, tot i que en els poemes èpics també es fa servir el vers. Les funcions referencial i poètica són les més importants. La forma expressiva més emprada és fonamentalment, la narració i el relat.

PLA LECTOR

Segons l'ordre 44/2011, de 7 de juny, de la Conselleria d'Educació, per la qual es regulen els plans per al foment de la lectura en els centres de la Comunitat Valenciana, un pla de foment de la lectura és un document que arreplega totes les intervencions del centre destinades al foment de la lectura i la comprensió lectora, la qual cosa implica un suport explícit a l'adquisició de la informació i la competència digital, la competència cultural i artística i la competència per a aprendre a aprendre.

Aquest Pla és important perquè la competència lectora és la base per a assolir la resta dels coneixements, ja que sense l’adquisició d’aquesta habilitat es dificulta enormement el coneixement personal cívic i cultural necessari per a moure’s en la societat amb autonomia conscient i llibertat plena.

Prenent com a base aquesta idea, les administracions educatives i els professionals de la docència es troben en la necessitat de concretar plans de foment de la lectura adequats a cada realitat escolar, que siguen capaços d’unificar estratègies, optimitzar recursos i sistematitzar accions per a obtenir resultats més satisfactoris que augmenten els índexs lectors, afavorisquen la comprensió lectora i que impliquen el treball de les competències bàsiques.

D’altra banda, la redacció d’un Pla de foment de la lectura de centre facilita la tasca de portar a la pràctica una idea i un objectiu compartit per la comunitat educativa en el seu conjunt, perquè a cada aula i a cada assignatura es poden dur a terme activitats diverses, però sens dubte seran més efectives si es produeixen emmarcades dins d’un programa col·lectiu, coordinat i coherent, que implique tots els nivells del centre educatiu.

LITERATURA INFANTIL I JUVENIL

S’entén per literatura infantil la literatura dirigida al lector infantil, més el conjunt de textos literaris que la societat ha considerat aptes per al més petits al igual que tot el textos adaptats per al lectors més joves com propis, però que en el seu origen es van escriure pensant en lectors adults, com per exemple El llibre de la selva, entre altres. Així, podríem definir la literatura infantil (i juvenil) com aquella que també llegeixen xiquets (i joves).

Cal remarcar que a la literatura infantil es necessari establir uns límits a aquesta concepció amplia que venen marcats pel component literari: no tota publicació per a xiquets és literatura. Un aspecte molt discutit és la relació entre la literatura infantil i la pedagogia ja que aquesta es mou en un difícil equilibri entre el literari, que ha de ser el substancial, i la necessària adequació al lector/a, però, sobre tot, ha de ser literatura.

Segons Mendoza (2008), la funció de les obres de la Literatura Infantil i Juvenil (LIJ) en la formació de la competència literària, cal destacar que aquestes obres són les primeres manifestacions (orals o escrites) estètiques i de creació a través del llenguatge des de les que l’individu accedeix a la cultura del seu grup i que són les mediadores del primer encontre del lector amb el sistema semiòtic de literatura. Conseqüentment, per la doble raó de que es tracta d’obres dotades d’una caracterització semiòtica i per l’aviat accés que es te a elles, pot dir-se que són obres iniciatives al món de la cultura literària i a altres tipus de valors culturals.

Tota obra literària preveu un lector implícit, és a dir, un tipus de lector que se suposa un destinatari capacitat per a construir el significat i per a reconèixer les peculiaritats dels usos lingüístics i artístics des de la perspectiva estètica. Les obres de la LIJ preveuen també el seu particular lector implícit, segons els interessos lectors i el grau de desenvolupament de les capacitats receptives de xiquets i joves (aspecte que, en ocasions, ha sigut utilitzat para definir-les i diferenciar-les d’un altre tipus de produccions).

Cal destacar que la competència literària es forma a través de múltiples activitats de lectura i que, a la vegada, les funcions que la competència literària exerceix sempre potencia el desenvolupament del procés de recepció (oral o escrita) de cada obra o text; en este procés formador les obres de la LIJ exerceixen funcions formatives essencials.

Els organismes oficials han pres consciència de la importància de la LIJ en la formació de la personalitat, com fomentadora de la creativitat i transmissora de valors; escriptors, il·lustradors i editors s’han donat conter del nombre potencial de lectors dins d’aquest segment de població i de la exigència dels mateixos i, conscients de que el públic jove que no ha sigut captat a edats primerenques difícilment ho seran després, tenen especial interès en el seu coneixement per a elaborar una producció que s’adeqüi al mateix.

Conte

Segons a RAE, la paraula conte prové del terme llatí compŭtus que significa “conta” i fa referència a una narració breu de ficció. A més, com bé ens diu Kayser, W. (2010) al seu llibre Interpretación y análisis de la obra literaria, p.489: "Conte és una narració d'esdeveniments (psíquics o físics) interrelacionats en un conflicte i en una seua resolució, conflicte i resolució que ens fan meditar en un implícit missatge sobre la manera de ser de l'home". És a dir, un conte vindria a ser una narració breu en prosa que sempre deixa al descobert la imaginació d'un narrador individual i, on l’acció consta d'una sèrie d'esdeveniments entreteixits en una trama on les tensions i distensions acaben per resoldre's en un desenllaç estèticament satisfactori.

Paratextos

El paratext és un element que predisposa a l'usuari per a la futura lectura i constitueix el primer contacte del lector amb el text. Per a entendre aquesta definició podem dir que els paratextos són tot allò que acompanya i que està al voltant d'un text. A més, compleix la funció d'aportar i avançar informació d'aquest per a preparar al lector per a una millor comprensió del que es preten transmetre al missatge escrit. Aquests elements, que complementen el missatge i que són la ruta d'accés al contingut de la informació, per mitjà d'imatges, petits texts gràfics, il·lustracions -i no tan sols per paraules-, envolten i donen forma al text, conformant el seu aspecte, la seua aparença.

Segons Cerrillo (2007), podem distingir entre dos tipus de paratextos: per un costat, els peritextos (els que van dintre del llibre) i per altra banda, els epitextos (els que estan fora dels llibres). També podem trobar una definició més extensa, que aprofundeix en aquest aspecte i l'efecte que produeixen els paratextos en els usuaris:

També els paratextos (títols, pròlegs, disseny gràfic, etc.) funcionen com a marcadors a tenir en compte: en la mesura que constitueixen un autèntic llindar de la interioritat textual, en són portaveus, propagandistes, indici del contracte que l’obra vol instaurar amb el públic. Una funció essencial dels paratextos és la de gestionar el posicionament de l’obra, la seua opció com a pràctica discursiva, i inserir-la en el flux social. (Salvador, 1994, p.25)

Gènere assagístic

L'assaig és un subgènere inscrit en el marc de la literatura didàctica i amb la finalitat de transmetre o defendre idees sobre temes variats i diversos a través d’investigacions. Es diu assaig al text en què un autor recull els seus pensaments sobre un tema sense estudiar-lo de forma científica i exhaustiva. És a dir, està expressat de forma subjectiva i la seua finalitat és divulgativa, per aquesta raó l’assaig no té una estructura rígida; va elaborant les seues idees a mesura que les posa per escrit. L’autor pot expressar la seua opinió personal sobre el tema o dedicar-se a refutar o criticar mitjançant arguments e interpretacions i, de vegades, també te un caràcter expositiu.

Els temes poden ser diversos, des de la situació personal de l’autor fins al marc sociopolític i cultural de l’època, religiós, científic, etc. En les obres assagístiques el seu mitjà d’expressió més comú és la prosa no narrativa i la seua extensió és variable, és a dir, no està establida, per tant, permet a l’autor incorporar arguments que la podrien contradir segons el procediment jeràrquic clàssic, heretat de la tradició filosòfica, on es desenvolupa la síntesi dels arguments contraris: tesi + antítesi = síntesi.

Podem trobar una gran quantitat de textos que pertanyen al gènere assagístic al camp dels text periodístics i formen part de la literatura d’idees com els articles d’opinió, l’editorial, els debats, les cartes al director, la columna, la ressenya literària, etc. Alguns autors d’aquest gènere ja redactaven en el renaixement com Erasme de Rotterdam. En el àmbit espanyol trobem a Ramon Llull o José Ortega y Gasset que va definir l’assaig com a “dissertació científica sense prova explícita”, i en l’àmbit del català destaquen Eugeni d’Ors i Josep Pla.