Literatura de tradició oral

La tradició oral són totes les expressions culturals que es transmeten de generació en generació i que tenen com a finalitat difondre coneixements i experiències a les noves generacions. S’expressen en un llenguatge figurat amb el que es mostren diferents accions de la vida quotidiana que varien segons la història. Aquesta literatura sorgeix de la pròpia tradició de cada poble, per això forma part del patrimoni immaterial de una comunitat i es pot expressar en prosa o en vers a través dels cants, els contes, els mites, la poesia...

En aquesta societat s'ha rebut de diferents formes la riquesa de la tradició oral i constitueix una font d'inspiració per als grans literats i un gaudi popular en repetir a les generacions aquelles produccions que formen part de la seva cultura i identitat. La informació transmesa inclou coneixements, usos i costums en temes tan diversos com a història, mites i textos sagrats, tècniques, institucions, polítiques, harmonies musicals, exercicis lingüístics, codis ètics i morals.

Al transmetre la informació de generació en generació es perden continguts però es guanyen elements que tenen a veure amb l'actualitat en la qual es viu, i a més s'adapta a les necessitats del grup. Això fa que sigui una forma d'expressió viva i colorida, però també fràgil, perquè la seva viabilitat depen d'una cadena ininterrompuda de tradicions que es transmeten d'una generació d'intèrprets a una altra.

Literatura (i fet literari)

Segons el diccionari general de la llengua catalana, literatura és l'art d'escriure i de llegir, coneixement de tot el que ha estat escrit. Com que en l'Antiguitat es transmetia de manera oral pels joglars, cal destacar que l'inici de l'escriptura no marca l'inici de la literatura. Segons el criteri que emprem per a definir-la podem distingir diferents aspectes: si volem veure-la des d'un punt de vista més restringit, direm que és literatura tot allò que forma part del cànon de la Història de la Literatura, també cal remarcar que açò sembla complicat perquè com he comentat abans, l'opinió de què deu estar dins o fora del cànon són molt diverses D'altra banda, des d'un punt de vista funcional, podem dir que és literari tots aquells textos que tinguen una intenció estètica.

Podem utilitzar expressions com: "llengua de la literatura"," discurs literari" o fins i tot "registre literari", per a referir-nos a la literatura en sí. Sebastià Serrano constatà que el fet de la literatura ha estat un intent fallit: "El mateix concepte de literatura sembla que fa figa per més d'un indret" (p. 16). Amb açò, pretén fer-nos reflexionar sobre que és i també que no hi és literari. "Ja no demanem un algorisme de reconeixement, però sí un criteri fiable que permeta delimitar clarament allò que és literatura i diferenciar-ho d'allò que no és"(p.16). La nostra relació amb la literatura és molt forta i podem parlar sobre ella per exemple, a causa dels inconvenients de limitar-la i de no limitar-la, no sabem dir què és literatura i què no.

Cal no oblidar que el fet literari és un fet històric, és immutable en el temps i en l'espai, està en constant canvi a causa de les diferents situacions que l'afecten en cada moment. Dit en altres paraules de Vicent Salvador: "una teoria centrada a definir el concepte de literarietat no tindria prou capacitat predictiva, ja que el seu objecte d'estudi no és sinó una idealització d'uns fets concrets sensibles a la diversitat de contextos culturals, històricament mutables i no subjectes a unes regles d'evolució definides. Però aquest raonament ens duria, ara, massa lluny". (p.18)

Genette, tot al·ludint Sartre en la seua proposta de definició de literatura, recupera dos conceptes tradicionals: la funcionalitat i l'elaboració formal. Per a Genette, són dues qualitats que operen, constitutivament i cada una per separat, com a determinants de la literarietat d'una obra, independentment de la qualificació estètica que aquesta puga merèixer al lector o a la societat. D'aquesta manera, per a aquest autor, els gèneres de ficció com poden ser les novel·les o el teatre, a més de totes les modalitats poemàtiques són literàries.

D'altra banda, el model paraliterari, proposa una definició per a literatura basada en funció de paràmetres com són l'opinió sobre la qualitat estètica, l'originalitat –herència de la mitologia romàntica– o certs inconfessats elitismes de classe, tant se val. D'aquesta manera basant-se en açò podem trobar manifestacions de massa populars –sovint orals o difoses per impremta expeditiva–, o massa obedients a pautes subgenèriques mecànicament repetides per facilitarisme envers el públic i el circuit comercial. Així doncs, el sociòleg o d'historiador del fet literari no pot desentendre's sense més d'un sector de la producció (sub) cultural pel fet que aquestes produccions foren una reproducció mecànica que s'obria pas al mercat en la seua època. Aquest model paraliterari, repetitiu i comercial, continua hui en dia. A causa de tots aquests factors, no és fàcil estructurar un marc disciplinari on aquestes preocupacions es configuren de manera sistemàtica i es projecten sobre la producció actual. (SALVADOR, 1994).

COMPETÈNCIA LECTORA

       És la capacitat que té cada alumne per poder entendre i analitzar textos escrits extraguent les idees característiques, amb la finalitat d'aconseguir uns objectius personals i poder desenvolupar els seus propis coneixements, participant en la societat que l’envolta.

       Per a poder centrar l'atenció en el text i poder així ajudar a la competència lectora quan està paralitzada, hi ha una sèrie d'estratègies generals per a poder entrenar-la com per exemple: contestar preguntes sobre el text, posar un segon títol al text, realitzar activitats de verdader i fals…

Altres estratègies importants són: diferenciar entre quines són les idees principals i quines són les secundàries, organitzar el text per colors, utilitzar sinònims i antònims, distingir entre fets i opinions dins del text, entre altres.

FIGURES RETÒRIQUES

      Les figures retòriques, també denominades literàries, són mecanismes que alteren l'ús normal del llenguatge a fi d'obtindre un efecte estilístic. Ajuden a captar l'atenció, sorprenen per la seua originalitat i poseeixen un gran poder suggerent i persuasiu permitint una comunicació més eficaç.

       Les figures retòriques no sols s’utilitzen en el llenguatge literari, sinò també en el periodístic, el publicitari o el polític entre altres. També les utilitzem en el llenguatge cotidià sense adonar-nos.

Les figures retòriques es poden clasificar segons:

• El pla lingüístic (figures semàntiques, morfosintàctiques y fóniques)
• El mecanisme utilitzat (figures de dicció, de pensament i tropos)

En les figures retòriques podem trobar:

-Figures de repetició: consistix en la repetició de paraules o d'altres recursos expressius. 

-Figures d'omissió: consistixen en la supressió d'un element lingüístic necessari per a la construcció del text. El seu ús tendix a alleugerir l’expressió.

-Figures de transformació: consistixen en la utilització de formes lèxiques que són, en teoria, incorrectes en la llengua ordinària. 

-Figures de posició: són aquells procediments que es basen en la pertorbació de l'orde normal de les parts de l’oració.

-Figures de pensament: són aquelles diverses formes o caràcters amb què s'expressen els pensaments o idees.

GÈNERE DRAMÀTIC

           El gènere dramàtic és aquelll que representa episodis o conflictes de la vida dels éssers humans per mig del diàleg dels personatges. Va tindre el seu origen en Grècia. Al començament, les representacions teatrals estaven relacionades amb el culte a Dionisio, déu del vi i l’alegria. Aquestes reptresentacions consistien en himnes dedicats a aquest déu, però prompte anare'n introduïnt-se canvis, surgint el gènere dramàtic com a tal. 

        Els fets es referixen a persones o caràcters que simbolitzen de forma concreta i directa un conflicte humà. Aquest gènere està destinat a ser representat públicament enfront d'un auditori, per tant, aquest gènere compren  totes les manifestacions teatrals , a tot allò que s'ha escrit per al teatre i a tot el que és susceptible de representació escènica davant d'un públic. El gènere dramàtic està dividit en subgèneres com ho són :

• La comèdia: Desenvolupa conflictes divertits amb personatges pertanyents al món de la normalitat. 
• El drama: Els personatges lluiten contra l'adversitat, que sol causar-los gran dany. Poden intervindre elements còmics i llavors presa el nom de tragicomèdia. 
• La tragèdia: Presenta terribles conflictes entre personatges d'alt llinatge, reis, herois que són víctimes de terribles passions que els porten a la destrucció i a la mort.

GÈNERES LITERARIS

            Els gèneres literaris són els distints grups o categoríes en què podem classificar les obres literàries atenent el seu contingut i estrucuctura. La retòrica els ha classificat en tres grups importants: épica o narrativa, lírica i dramàtic, als que se’ls suma amb freqüència el gènere didàctic, convertint-se en un punt de referencia per a la anàlisi de la literatura. Així mateix, i des del punt de vista de l’autor, els gèneres literaris són models d’estructuració formal i temática que els permitixen establir un esquema previ a la creació de la seua obra.

          La classificació de les obres literàries en gèneres i subgèneres aten al criteris semàntics, sintàctics, fonològics, discursius, formals, contextuals, situacionals i afins. En la historia, han existit varies classificacions dels gèneres literaris, per la cual cosa no es pot determinar una categorització de totes les obres tenint un criteri comú. No obstant, cada gènere té els seus trets característics:

• Gènere líric: s’utilitza per a expressar sentiments, i emplea generalment el vers.
• Gènere narratiu: s’utilitza per a presentar històries realitzades per personatges que pueden intervindre mitjançant el diàleg. El narrador conta la historia utilitzant distintes formes d’elocució, és a dir, la narració, la descripció, la exposició o la argumentació.
• Gènere dramàtic: és aquell destinat a ser representat davant dels espectadors. Els personatges intervenen sense la mediació de cap narradors, seguint les indicacions sobre vestuari, gestos, moviments que contenen les acotacions del text teatral.

EDUCACIÓ LITERÀRIA

       L’educació literària és un terme relativament recent. Parlar «d’educació literària» implica un canvi d’orientació en els objectius i en l'orientació didàctica: es declara amb aquest terme que la finalitat de l'ensenyament de la literatura és formar lectors competents, no transmetre informacions sobre història literària (Colomer, 1991).

L'educació literària implica la intervenció en camps estretament relacionats:

   • Ajudar els alumnes a descobrir la lectura com a experiència satisfactòria, que depen de la resposta afectiva del lector quan s'emociona amb la intriga, s'identifica amb els personatges, reconeix en el text la seua pròpia experiència vital com a experiència humana, contrasta la seua pròpia interpretació amb la d'altres lectors, se sorpren davant la manera diferent d'utilitzar el llenguatge i ho gaudeix.

    •  Ensenyar a construir el sentit del text, és a dir, a confrontar la visió que el lector té de si mateix i del món amb l’elaboració cultural de l'experiència humana que li ofereix l'obra literària.

  • Ensenyar a familiaritzar-se amb les particularitats discursives,textuals i lingüístiques de les obres literàries, característiques que estan condicionades històricament i configuren els gèneres o formes de textos convencionals mitjançant les quals la humanitat ha simbolitzat la seua experiència.

        Aquests tres components de l'educació literària són solidaris: experimentar la lectura com una activitat plaent s'inclinarà a que l'alumnat aprenga coses que l'ajuden a entendre millor quan llegeix. I al contrari, sense aquests sabers no s'està en condicions de gaudir plenament de la lectura ni d'ampliar i diversificar les experiències com a lector.

        Cal tenir en compte, però, les encertades advertències de Colomer i Camps (1991: 104-105). Aquestes autores distingeixen entre la lectura per plaer i la lectura per aprendre a llegir. Els objectius de l'escola en relació amb la lectura literària no es refereixen a la lectura com a plaer, sinò a la competència lectora, sense la qual no és possible la lectura plaent.

Tot açò planteja dos problemes didàctics. Un es refereix a la pertinència de les informacions que s'han de proporcionar sobre contextos culturals, procediments literaris i valors estètics, a l'oportunitat del moment en què aquestes s'han de presentar al llarg dels diferents nivells educatius. 

        L'altre problema té a veure amb la manera de concebre l'ensenyament, que no ha de consistir -o no només- en la transmissió de coneixements, perquè després siguen fidelment repetits pels alumnes de diferents maneres sinó en proporcionar els mitjans i les ajudes perquè els alumnes aprenguen a escoltar el que els textos han de dir.

      La educació literària busca dotr als alumnes de les habilitats específiques que requereix la comprensió dels textos literaris. L'émfasi es sitúa en la lectura de les obres literàries i en la seua comprensió, és a dir, en la formació de lectors competents.