RESSENYA DE LECTURA TÈCNICA

Lluch, Gema. (2012). La lectura al centre. Llegir (i escriure) llibres, pantalles, documents, al Pla de Lectura de Centre. Alzira: Bromera.

Gemma Lluch és professora titular en la Universitat de València del Departament de Filologia Catalana de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació. Doctora en Filologia y Premi Extraordinari de Doctorat, imparteix docència en el grau de Filologia Catalana y en diferents màsters. També ha publicat més de cent treballs d’investigació comptabilitzant articles, capítols de llibre i monografies i ha participat en huit projectes d’investigació.

En la seua obra La lectura al centre. Llegir (i escriure) llibres, pantalles, documents, al Pla de Lectura de Centre està escrita en 2012 i pertany a l'editorial Bomera, a l'apartat de didàctiques. Parla sobre la importància de la lectura en l’educació i diu que és imprescindible i inqüestionable i que, ara que la llei demana als centres escolars que desenvolupen un Pla de Foment de la Lectura de Centre, ha esdevingut clau en la tasca dels ensenyants i sovint genera dubtes a l’hora d’escometre’n l’elaboració. Per això, aquest manual ofereix les pautes per a redactar el pla lector del centre educatiu (com dissenyar-lo, com acompanyar-lo, com avaluar-lo, etc.) i, a més, para una atenció especial a Internet i als ordinadors com a eines i suports a través dels quals es fomenta la lectura

Aquest llibre està dividit en dues parts les quals es poden diferenciar per un costat, una part més manual on explica els continguts del pla lector (objectius, avaluació, mediador...), i per l’altre, ens mostra diverses pràctiques sobre com es pot dur a terme el foment de la lectura i l’escriptura al col·legi. Si continuem subdividint, podem trobar punts com; “La construcció del pla de lectura al centre" amb el disseny del pla, "L'avaluació de practiques" on una vegada desenvolupat el pla lector al centre, s'avaluarà una vegada a l'any per una comissió coordinada del pla de lectura on es controlaran els avanços, els recursos, la eficiència del pla, el compliment dels objectius establerts, etc. Tot això acompanyat amb plans de millora ja que el pla de lectura és flexible i, el mediador encarregat del pla lector, donarà insistència a la utilització d'internet com a forma de comunicació actual entre el centre i l'exterior.

La tasca que es fa en un Pla de Lectura és complexa perquè necessita constància i implicació per part del professorat i, fins i tot, de les famílies. Necessita retro alimentar-se i ser avaluat pel mateix centre. Amb la creació d'un bon ambient lector es podria contagiar a tots els membres de la comunitat educativa i, en poc de temps, la motivació per llegir seria voluntària i cada vegada més estudiants llegirien i es desenvoluparia favorablement l'educació literària a l’escola.

L’autora remarca en diversos capítols la importància de la utilització del internet com a foment de la lectura i l'escriptura. Comenta que l'escola no és l'única que té dret a inculcar la lectura ja que actualment disposem de mitjans de comunicació que ens poden ajudar i no cal que els alumnes només lligen novel·les, sinó documents, lectures de web, biografies, anuncis i revistes. Per altra banda, hi ha un capítol que parla sobre la unió de la lectura i la família on recalca la importància que te la lectura i la escriptura no sols a l'escola, sinó a casa.

M’agradaria destacar les fitxes per a posar en marxa el PLC i per avaluar-lo, i el fet que el pla incorpore a tots els actors de l'escola: professors, família i estudiants. També, em pareix molt important el criteri de selecció de llibres informatius i de creació ja que, com a futurs mestres, tenim que tindre cura amb els títols i els temes que triem per als nostres alumnes segons l’edat que tinguen. 

En conclusió, aquest manual facilita pràctiques i idees amb el fi de fomentar la lectura. A més intenta donar importància a la lectura i l'escriptura des dels mes menuts , tant dins de l'escola com fora. Llegir no sols és mirar i anomenar unes paraules, sinó ens dóna la capacitat per a conversar, pensar i poder donar la teua opinió des de distints punts de vista. Personalment, com a futura mestra, destacaria un apartat que m’ha paregut molt interesant per les diverses pràctiques sobre la lectura que es poden dur a terme per a fomentar-la, algunes com; "El Bibliopati", "Book tráiler", "Club de lectura", "Dia del llibre" o "Contacontes". Aquestes activitats em semblen un complement necessari i enriquidor que ajuden a treballar la tasca cooperativa. . A més, amb algunes pràctiques es fan activitats d'aprenentatge dels gèneres discursius i de la funció social dels textos, necessàries per a l'adquisició de competències vinculades amb la llengua i la literatura, entre d'altres.

RESSENYA TÉCNICA: GRAMÀTICA DE LA FANTASIA

GRAMÀTICA DE LA FANTASIA

 En els anys 60, Gianni Rodari, quan les escoles eren molt més rígides i repressives de la creativitat infantil, va escriure sobre la seua experiència com a mestre i va donar algunes claus sobre com treballar la fantasia i la creativitat en els xiquets inventant històries. De la seua experiència narrada va nàixer aquest llibre, referència essencial per a aquells professionals de l'ensenyament que van voler crear una escola diferent.

Crec que hem de considerar el llibre, Gramàtica de la Fantasia, com un clàssic del prestigiós escriptor italià de Gianni Rodari. En aquest s'encarrega de difondre una sèrie de tècniques que el seu objectiu principal està centrat en el desenvolupament de la creativitat dels xiquets, en el moment d'escriure històries i relats fantàstics.

Gianni Rodari demostra a través d'una selecció d'activitats com es posen en joc els mecanismes fantàstics i analitza els secrets de la creació literària perquè els educadors puguen treballar l'escriptura en les aules, proveint a la invenció de contes i narracions carregades de diversió i entusiasme.

Rodari diu en la seua obra: "es parla ací d'algunes formes d'inventar històries per a xiquets i de com ajudar-los a inventar-les ells sols” i que a més espera que ”aquestes pàgines puguen ser útils a qui creu en la necessitat que la imaginació ocupe un lloc en l'educació: a qui té confiança en la creativitat infantil”.

Les tècniques que apareixen en aquest llibre són: el binomi fantàstic, la hipòtesi fantàstica, el joguet com a personatge, el xiquet com a protagonista, el tractament de contes clàssics, rondalles, personatges de diversos materials, la construcció d'endevinalles, històries equivocades i altres més.

Gramàtica de la fantasia és un llibre el qual crec que no ha de faltar-li a cap docent interessat a desenvolupar i millorar l'escriptura. Serveix d'instrument per a incrementar la imaginació, a més de ser un valuós element a tenir en compte a l'hora de promoure espais d'acostament a la lectura.

Explicar les tècniques creatives una a una crec que no ajuda massa a desenvolupar la fantasia, però alguns trucs o processos són necessaris en el joc de la invenció que d'alguna manera repeteixen sempre alguns conceptes com són el joc, el fluir del subconscient, eliminar les barreres repressives, contrastar elements dispars, fer estrany el quotidià, etc. Gianni Rodari ho descriu a través d'aquests conceptes que expose a continuació:

• ·         El binomi fantàstic. Rodari mostra interès en l'aparició de la idea, i per a açò enfronta dues paraules estranyes en la seua relació. L'estranyesa que produeix en el narrador generen per l'exercici d'explicar arguments narratius fantàstics. Els binomis fantàstics serien en il·lustració les metàfores visuals en il·lustració on objectes diferents dialoguen en un espai comú creant nous significats i interpretacions al lector.
• ·         Paraules “llavors”, també ens parla de les paraules llavors fent referència tant a l'experiència prèvia i al subconscient com a estímuls de la fantasia. Les paraules llavors són paraules que insinuen records, associacions personals i culturals, que enllacen unes paraules a unes altres, traslladant uns significats a uns altres.
• ·         La hipòtesi, o el què ocorria si? Rodari proposa posar-nos en situacions estranyes on el món que coneixem canviara de de sobte. Totes aquestes situacions noves, mai abans vistes, generen per si, imatges lliures per a crear nous finals, nous significats amb llenguatge propi. Una tècnica creativa per a generar noves idees o solucions, l'ús d'analogia, ens parla de fer estrany el conegut i conegut el cas estrany per a poder veure els problemes des de punts desconeguts i, per tant, poder contestar preguntes noves amb respostes diferents.
• ·         Error creatiu: el procés d'inventar, d'imaginar, de dibuixar, poden sorgir errors. L'autor parlar de la creació de noves paraules pels errors ortogràfics que fusionen paraules. En definitiva, Rodari, explora algunes claus per a donar la volta a la realitat, llegir-la des de perspectives diferents, eliminant el reglamentari, la mirada estable, noves històries per a trobar nous camins pels quals discórrer.

Així doncs, considere fonamental fomentar la creativitat en qualsevol de les seues branques, ja que servir-se de la fantasia, la imaginació i la creativitat pot impulsar no solament la literatura, sinó també qualsevol branca científica. Així, començar a veure les coses des d'una altra perspectiva ens acostarà probablement a un nou descobriment. És senzill: el resultat al que arriben tots els xiquets, o qualsevol d'ells, no té per què ser el desitjat i fins i tot pot resultar perjudicial.

D'altra banda, considere important partir dels fets al general, no impartir regles, sinó arribar a elles. La participació lliure i creativa és part fonamental d'aquest sistema, encara que al seu torn es necessita més temps, més mitjans i més interès. Rodari no s'equivoca en voler convidar-nos a descobrir el que nostra imaginació, la nostra fantasia, pot aconseguir i com funciona. Estic segura que els resultats que isquen d'experimentar amb la creativitat en les nostres futures classes pot sorprendre'ns i fer-nos descobrir que hi ha molt més darrere de cadascun dels nostres alumnes.

En aquest llibre, podem apreciar com l'autor es posiciona en tot moment del costat dels xiquets. Per a Rodari, no solament li interessa la fantasia i la creativitat sinó que, pretén que ajudem a estimular-la. No té la intenció de classificar als xiquets en més creatius o menys creatius, la qual cosa pretén és que tots els alumnes utilitzen la creativitat. Critica també l'escola tradicional ja que les capacitats més valorades d'un alumne són l'atenció i la memòria, mentre que la imaginació es considera secundària.

Segons Rodari, la creativitat és sinònim de pensament divergent. Una ment creativa és activa, inquieta, descobridora de nous problemes allí on uns altres temen indagar. Proposa, en definitiva, una educació basada en la creativitat. Tot el pensament de d’aquest autor sobre la creativitat, del joc, fins i tot de la necessitat d'una reforma de l'escola, està sempre intervingut per la reflexió sobre el llenguatge. Tant imaginació com a fantasia són determinacions de la intel·ligència, així doncs, en l'escola és el principal lloc on es requereix estimular el desenvolupament de les habilitats creatives. La creativitat s'ha de conrear i s'ha de conrear cap a totes adreces, aquesta és el motor per a canviar l'ésser humà i, sobretot, la societat. Amb açò, s'adquireix un pensament divergent, una ment activa, amb desig d'aprendre, descobrir…

Els xiquets posseeixen aquesta qualitat innata, ells són creatius, només que a mesura que creixen, van perdent la creativitat pel camí, per açò, com a futurs docents, nosaltres som els qui hem de rescatar-la, potenciar aquestes qualitats, capacitats i actituds cap a un vertader aprenentatge de la creativitat.

Nosaltres com futurs mestres, hem de fomentar tant la imaginació com la creativitat en l'escola des de xicotets, aquesta és una etapa decisiva en la seua personalitat i no podem malgastar el moment. D'aquesta forma, en les escoles seria convenient no donar instruccions, obstaculitzar conductes i actituds, no controlar i restringir la llibertat per a dur a terme activitats, eliminar les barreres de por, temor a ser rebutjat, a equivocar-se, perquè que l'error és un element positiu d'aprenentatge. No és una tasca fàcil, requereix desenvolupament, entrenament i cura per a voler aprendre per si mateixos, ja que la curiositat i la imaginació, són el primer pas per a l'aprenentatge dels xiquets, els quals ajudaran a ser més intuïtius, crítics, lliures...

Per a arribar fins a ací, s'hauria de donar major llibertat als pares, crear centres educatius amb pedagogies alternatives i reforçar als mestres donant-los una major autonomia. És necessari apostar per la fantasia, la imaginació i l'aprenentatge significatiu juntament amb una educació emocional, eliminant la memorització i els exàmens, fer d'un currículum tancat un més flexible, donant una major atenció a les necessitats individuals. Es necessita un canvi profund en el paradigma educatiu, amb una renovació de l'estructura, organització i base d'aquest.

Carla Cambralla.

RESSENYA LIJ LLIURE: EL PRINCIPITO o EL PETIT PRÍNCEP

   El Principito és l'obra més famosa de l'escriptor francès Antoine de Saint-Exupéry (1900-1944), qui va ser novel·lista i aviador francès i va explicar les seues experiències com a pilot les quals van anar la seua font d'inspiració.

El Principito és un llibre per a totes les edats, ja que podem trobar diversitat d'interpretacions, diferents manifestacions de sentiments i emocions... A més, és una de les lectures que més repercussió ha tingut tant per a xiquets menuts com per als adults ja que tracta temes universals com per exemple:

•  La natura humana
•  L'amistat
•  L´amor
•  El sentit de la vida

 Aquest llibre és una crítica a la societat moderna i als ideals de l'home civilitzat que porta a l'ésser humà a perdre els valors fonamentals, impedint-li que siga capaç de distingir la rellevància de la seua pròpia existència. Els adults són els homes avorrits que viuen sense plantejar-se el que fan cada dia. Es queden en el superficial, en les aparences. Han perdut per complet la imaginació que van tenir quan eren xiquets. Així doncs, l'autor mostra com la societat i els valors imposats per ella els han conduït a diferents formes d'obsessió com per exemple, el poder, la cerca dels diners, la competitivitat...El Principito és el personatge principal que es pregunta per què les coses succeeixen així, veient-ho des de la seua ment pura, capaç d’entendre el que és correcte.

Són moltes les històries que hem pogut llegir de prínceps i princeses però segurament ninguna com la de El Principito. En aquest llibre podem descobrir l´apassionant història      d´un xiquet arribat d´un asteroide. En el qual, tots hem d’arribar a entendre la frase “es veu bé amb el cor, ja que l´essencial és invisible als ulls” una vegada llegit ja el llibre.

En aquesta obra es por descobrir el vertader amor, la metàfora de la dona que estima, la que s´ha quedat per sempre en el seu cor, perfecta i plena d´imperfeccions: "Va ser el temps que vas passar amb la teua rosa la que la va fer tan important" tal i com diu al llibre.

Els baobaos amb la seua referència als problemes, t´ensenyaran que deus solucionar-los abans que es facen massa grans i complicats que no sapiem què fer. Si els baobaos no s'arranquen d'arrel quan són xicotets aniran creixent cada vegada més i més.

La falta de creativitat i imaginació de les persones. "Sols comprenen successos que es poden raonar". Les persones majors mai podran comprendre res per si soles i és molt avorrit per als xiquets haver de donar-los una vegada i altra vegada explicacions. 

La rabosa , personatge medul·lar de la història que ens fa veure l'essencial però també les dificultats de l'amistat. "Encara que hi haja milers de persones al món quan et dediques exclusivament a conèixer a una en concret i es converteix en el teu amic, acaba sent imprescindible per a tu".

Un suggeriment didàctic per a treballar en l'aula de primària, podria ser la proposta d'anar a veure la representació teatral de l'obra. També, durant la lectura, el mestre o mestra podria narrar la història recolzant-se de les il·lustracions i al seu torn, ambientar les classes i passadissos del centre a mesura que es va llegint El Principito.

Per finalitzar, tant si eres xiquet com si eres adult i tant si t’agrada llegir literatura com si no t’agrada, converteix aquest llibre en tu llibre, un llibre únic i que et farà eixir-te del teu món per a endinsar-te en aquest llibre tan especial.

Carla Cambralla.

RESSENYA LIJ: JOAN, EL CENDRÓS

   

   Joan, el Cendrós és una obra escrita per dos joves escriptors valencians Carles Alberola i Roberto Garcia en 1998. En les seues obres reflecteixen un sentit de l'humor que va lligat a la reflexió amarga que comporta la mirada cap al difícil món interior de l'ésser humà.

   Aquest llibre va dirigit a xiquets i xiquetes a partir de deu anys. Però, en la meua opinió, és més adequat per a xics de dotze a catorze anys, ja que el llibre situa el relat en aquesta edat en què hi ha el pas de xiquet a adolescent, un pas que no sempre és fàcil. Aquest trànsit té les seues dificultats perquè és una època plena de complexos i de sentiments contraris que impliquen una lluita interior en qualsevol adolescent: el primer amor, l’èxit o el fracàs en els estudis, l’acceptació per part del grup, etc. El nostre protagonista lluitarà per fer-se visible als ulls dels companys i tindrà èxit.

   El llibre comença al pati de l’escola quan van acabar l’últim examen. Joan, el personatge principal, està enamorat de Helena, una xica de la mateixa classe i parla amb ella en un chat amb el nom d’Indiana. Indiana és un personatge informàtic qui li aconsella sobre el que ha de fer. I mentrestant, Hel·lena s’enamora dels missatges d’amor que li envia Joan a través d’Indiana.

   Qui haja llegit aquest llibre ha pogut veure que té alguna cosa en comú amb el conte de la ventafocs. Per exemple, el protagonista, Joan, és ajudat per un ésser de ficció, Indiana, com si fora el fada padrí (com en la ventafocs) qui li ajuda, li aconsella i li prepara un vestit per a anar a la festa. A més, quan són les 12, el protagonista ha d’anar-se sense poder acomiadar-se. I en quant al germà, té un caràcter egoista, ja que s'aprofita de Joan. Així doncs, durant l’obra, el jove Joan, va descobrint els seus inquietuds, preocupacions, alegries, la relació amb els amics, el seu germà... així com circumstàncies personals com els problemes dels estudis, les relacions amoroses...

   Al llarg de l’obra es poden veure com a elements temàtics principals, els sentiments i relacions amoroses dels adolescents, el desenvolupament de la personalitat, la maduresa, l’acceptació d’un mateix i dels altres, les relacions a l’escola, casa, amics, nous llenguatges de comunicació com l’ordinador...

   Així doncs, en aquets llibre, com en la vida real, podem veure que alguns personatges pateixen el rebuig del altres. Aquest tipus de discriminació en les relacions de grup, pot afectar a tots en major o menor mesura i sobre tot, a l’edat adolescent. Però aquest es pot superar amb una personalitat forta que li permeta superar els complexos i aconseguir els objectius marcats. L’anàlisi de la realitat i l’instint de superació personal són el millor motor per a vèncer aquest tipus de crisi de l’adolescència.

Una de les idees que podem extraure en aquesta llibre és que hem d’aprendre a confiar en un mateix, no hem d'amagar-nos per por, hem d'afrontar els problemes i reconèixer els nostres mèrits, sent un mateix.

   És interessant aquest llibre per la presentació i l’anàlisi del món de l’adolescent i, per tant, qualsevol part de l’obra és susceptible de traure debat i reflexió les preocupacions i conflictes juvenils.

La historia m’ha agradat perquè es divertida però no és un llibre per a xiquets menuts, ja que els personatges són alumnes d’institut que tenen converses y preocupacions paregudes a gent més major. A més, és un llibre molt fàcil y lleuger de llegir, perquè el vocabulari es molt senzill.

   I, per últim, un suggeriment didàctic que podríem fer a l’aula és una obra teatral d'acord al nivell i característiques de l'alumnat. Aquesta representació tindria un final diferent inventat pels propis alumnes i aquests treballarien conjuntament descobrint els aspectes del context de l'obra. Aquesta obra teatral després podria ser representada per a tot el centre un dia especial, així com el dia del llibre. 

Carla Cambralla.

RESSENYA LIJ LLIURE: Marina ja no té por

M. Dolors Pellicer i Sòria va nàixer el 1956 a Oliva. Com a escriptora de narracions infantils, és autora, entre altres de: Xe, quins peus!; Fill que penja…; Rondalles de la marjal; Marina ja no té por. D’aquest últim llibre és del que vaig a parlar-vos. És una història que combina elements reals i fantàstics que fan cridar l’atenció dels més menuts ja que es sentiran identificats amb la protagonista.

La protagonista de la història és Marina, una xiqueta valenta que no tenia por de res fins que va conèixer un personatge sinistre. Des d’aquell dia, té por de moltes coses i revisa cada racó de la seua habitació abans d’anar a dormir. Aquest personatge s’emporta de viatge a Marina totes les nits, cada dia a un lloc diferent, però sempre ple de personatges terrorífics: fantasmes, mòmies... Fins que un dia, troba que un gatet que vivia al costat de la seua escola està en perill. Aquest maldecap per salvar el gatet fa que Marina s’oblide dels personatges fantàstics i ja no tinga por mai més.

Aquest llibre m’ha paregut molt interessant ja que tracta un tema que pot ser molt atractiu per als xiquets i xiquetes: la por. La protagonista viu situacions que poden ser reals per a molts menuts i, a través d’aquesta història, poden aprendre que no s’han de preocupar per els somnis ja que al seu entorn existeixen pitjors problemes.  A més, és important fer-los saber als xiquets i xiquetes que han de distingir entre realitat i fantasia, i que tot allò que viuen als seus somnis no ha de causar-los temor, por... ja que tan sols són això, somnis.

Aquest llibre està recomanat per a xiquets i xiquetes de a partir de 6 anys i, com a futura docent, pense que és molt important despertar l’interès dels alumnes pels llibres i per la lectura, per tant, es necessari escollir llibres que sigues interessants, atractius i adequats per a aquestes edats primerenques. Així, també pot resultar molt interessant realitzar activitats relacionades per tal de aconseguir una lectura més profunda, aquestes poden ser des de inventar-se una història amb les pròpies pors de cada xiquet fins a dibuixar els monstres o personatges que apareixen als seus somnis, proposar com han de superar les pors, etc.

En la meua opinió, la lectura de Marina ja no té por pot servir, tant als pares i les mares com als educadors, per a aprofundir en els temors dels menuts i, així, ajudar-los a superar-ho. Tant a la família com a l’escola s’ha d'ajudar als xiquets i xiquetes a donar menys importància als aspectes negatius o els temors de les situacions que poden viure cada dia, per tal que no convertisquen aquestes en obsessions. Amb lectures com aquestes, fem saber als menuts que els escoltem i que aquestes pors no només les tenen ells, sinó tots, i es poden superar. 

RESSENYA LIJ: L’ull de la mòmia

Jesús Cortés (Torrent, 1962) és un dels escriptors de narrativa juvenil més destacats del panorama literari actual en la nostra llengua. Escriu històries d’aventura i misteri, però les desmitifica amb el seu sentit de l’humor. Amb L’ull de la mòmia va guanyar el Premi Vicent Silvestre de Narrativa Infantil 1999, concedit a la ciutat d’Alzira.

La narració tracta de tres joves que, junt al Professor Esteve, s’envolten en una sèrie de situacions misterioses i enigmàtiques, des de una visita a un museu on s’activa una antiga maledicció fins a la persecució d’un dels traficants d’antiguitats egípcies més perillosos del món, entre moltes altres. Tots junts, mitjançant l’astúcia i la col·laboració, superen els seus temors i compleixen el seu objectiu.

En aquesta novel·la breu es tracten diversos temes que poden ser d’un gran interès per als xiquets i les xiquetes que es troben dins de l’etapa de la adolescència. Un d’ells és el valor de l’amistat i del treball en equip per tal de superar les situacions difícils ja que durant tota la història tots romanen units per tal de superar les complicacions i els problemes que els van sorgint. L’amistat per als joves és una cosa molt important, per tant, aquesta narració pot resultar-los molt interessant i aportar-los valors per al seu dia a dia.

A més, com a futura docent, em pareix molt interessant un altre tema que apareix en el llibre i que és imprescindible tractar a l’aula. Aquest qüestió no és altra que la igualtat de sexes i l’heroisme col·lectiu. Al relat els herois no són sols els protagonistes masculins sinó que es tracta d’un heroisme col·lectiu, on Diana, una de les protagonistes, juga un paper important alhora de superar els diferents contratemps. Des del meu punt de vista, és molt important que a l’aula es tracten aquests temes per a aconseguir que les relacions entre els més joves siguen de equitat, on tots són iguals i tenen les mateixes oportunitats per a desenvolupar-se.

D’altra banda, amb aquesta novel·la es poden treballar multituds d’activitats amb el principal objectiu d’aconseguir motivar als xiquets i xiquetes i guanyar lectors que senten el vertader plaer per la lectura. L’ull de la mòmia està dirigit a xiquets i xiquetes a partir de 12 anys i, des de la meua opinió, presenta algunes dificultats en quant a lèxic o referències geogràfiques i històriques que apareixen al relat i que poden ser desconegudes per a ells. Per tant, caldria fer aclariments a l’aula o llegir utilitzant Atles, llibres d’història, pàgines web...  fomentant així la interactuació entre alumnes, aprendre a triar la informació rellevant, entre altres.

Com a conclusió, considere que l’obra pot ser molt interessant per als lectors i lectores que es troben en l’etapa de l’adolescència perquè, a més de tractar diversos temes de gran interès per als joves, és una història basada en el suspens, la intriga i el misteri que fa que es senten atrapats i no puguen parar de llegir les diferents aventures dels protagonistes.

RESSENYA DE LECTURA TÈCNICA

Gramàtica de la fantasia de l'autor italià Gianni Rodari, és un llibre que tracta d’explicar alguns mètodes per a ajudar tant a xiquets com a adults a contar i crear històries. Per a açò, l’autor creu que és bàsica la creativitat i la imaginació, però per a que aquestes dos estiguen a punt, han de preparar-se i treballar-se com es deu. Rodari ens proposa a la seua obra nombrosos jocs que es basen en el llenguatge per a estimular aquesta creativitat. Però, l’autor està convençut que la creativitat així entrenada pot ser útil per a qualsevol camp.

Abans d’explicar més aspectes, he de recalcar que gran part d’aquest llibre tracta d’experiències de l’autor amb els xiquets de les escoles italianes, fet que li va aportar una gran força imaginativa i a consolidar la major aportació a la pedagogia per a la infància.

Es important senyalar que l’autor ofereix aquesta obra a tot aquell que crega que la imaginació ha d’ocupar un lloc propi dins de l'educació; i a qui confie en la creativitat dels infants. No sols està escrit per a professionals de la ensenyança, sinó que també hi ha capítols dedicats als pares.

La obra presenta quaranta-cinc capítols amb els que explica les tècniques per a l’art de narrar, es a dir, a través d’aquestes tècniques s’ensenya a escriure histories perquè sempre ens podrem trobar a un xiquet en l’escola que es pregunte com s’inventen histories. Algunes d’aquestes tècniques són: la hipòtesi fantàstica, el xiquet com a protagonista, personatges de diversos materials, el tractament de contes clàssics...

De tots els capítols que conformen Gramàtica de la fantasia, destacaria el capítol cinc ‘’binomi fantàstic’’ on es parla del que significa aquesta idea i de la seua importància. L’autor vol dir amb aquest terme que és necessari que entre dues paraules hi hagi una distància, que siguen entre elles estranyes, de manera que la imaginació dels xiquets es pose en marxa per tal de buscar una semblança entre les dues paraules i que ideen una situació (fantàstica) en que les dues puguen conviure. En la meua opinió, aquesta és una molt bona tècnica per a treballar en l’escola ja que ajuda a que els xiquets utilitzen i desenvolupen la seua imaginació i creativitat al mateix temps que estan divertint-se. Som nosaltres els que hem d’animar als xiquets a escriure i promoure la seua creativitat, donant-los el temps necessari i els recursos per a que els puguen sorgir infinites idees.

També destacaria d’aquest llibre la idea que té l’autor de la creativitat, la imaginació i la fantasia. Segons Rodari, la creativitat és sinònim de pensament divergent. Creu que la ment creativa és aquella que treballa contínuament, que es fa preguntes constantment, que no es deixa influenciar per els conformistes, per tant, tots els docents han d’esforçar-se en que en l’ escola s’afavoreixi el desenvolupament d’aquesta ment i han de fer-ho desenvolupant-ho també en si mateixos, és a dir, ells han de ser un model per als seus alumnes, han de tindre els hàbits de creació, d’imaginació... per a que els xiquets ho facen.

En aquesta obra no sols apareixen els mètodes per a estimular la creativitat, sinó que també compta amb una part en la qual Rodari fa una crítica del sistema educatiu i planteja diverses propostes de canvi. Aquestes van dirigides a l’escola, però també als pares i, en general, a la societat ja que per a ell són importants tots els ambientes en el que es desenvolupa el xiquet. Per exemple, al capítol trenta-quatre ‘’històries <<tabú>>’’, critica que als xiquets no es deixa llibertat per a expressar el que pensen o senten sobre temes <<tabú>> i pensa que s’ha de fer amb humor de tal manera que els xiquets no relacionen aquest tema amb alguna cosa negativa, sinó tot el contrari.

En conclusió, em pareix una obra realment interessant per a l’ensenyança de la literatura infantil i un instrument per a l’educació lingüística ja que amb totes aquestes tècniques es generen idees amb les que construir històries creatives, interessants. A més, és necessari recalcar que encara que no és un obra de recent publicació resulta una valuosa aportació a l’educació i, des del meu punt de vista, els docents hem de fomentar a tots els menuts que l'interessant és el procés creatiu, més que la redacció del conte en si mateix.