LITERATURA INFANTIL I JUVENIL

S’entén per literatura infantil la literatura dirigida al lector infantil, més el conjunt de textos literaris que la societat ha considerat aptes per al més petits al igual que tot el textos adaptats per al lectors més joves com propis, però que en el seu origen es van escriure pensant en lectors adults, com per exemple El llibre de la selva, entre altres. Així, podríem definir la literatura infantil (i juvenil) com aquella que també llegeixen xiquets (i joves).

Cal remarcar que a la literatura infantil es necessari establir uns límits a aquesta concepció amplia que venen marcats pel component literari: no tota publicació per a xiquets és literatura. Un aspecte molt discutit és la relació entre la literatura infantil i la pedagogia ja que aquesta es mou en un difícil equilibri entre el literari, que ha de ser el substancial, i la necessària adequació al lector/a, però, sobre tot, ha de ser literatura.

Segons Mendoza (2008), la funció de les obres de la Literatura Infantil i Juvenil (LIJ) en la formació de la competència literària, cal destacar que aquestes obres són les primeres manifestacions (orals o escrites) estètiques i de creació a través del llenguatge des de les que l’individu accedeix a la cultura del seu grup i que són les mediadores del primer encontre del lector amb el sistema semiòtic de literatura. Conseqüentment, per la doble raó de que es tracta d’obres dotades d’una caracterització semiòtica i per l’aviat accés que es te a elles, pot dir-se que són obres iniciatives al món de la cultura literària i a altres tipus de valors culturals.

Tota obra literària preveu un lector implícit, és a dir, un tipus de lector que se suposa un destinatari capacitat per a construir el significat i per a reconèixer les peculiaritats dels usos lingüístics i artístics des de la perspectiva estètica. Les obres de la LIJ preveuen també el seu particular lector implícit, segons els interessos lectors i el grau de desenvolupament de les capacitats receptives de xiquets i joves (aspecte que, en ocasions, ha sigut utilitzat para definir-les i diferenciar-les d’un altre tipus de produccions).

Cal destacar que la competència literària es forma a través de múltiples activitats de lectura i que, a la vegada, les funcions que la competència literària exerceix sempre potencia el desenvolupament del procés de recepció (oral o escrita) de cada obra o text; en este procés formador les obres de la LIJ exerceixen funcions formatives essencials.

Els organismes oficials han pres consciència de la importància de la LIJ en la formació de la personalitat, com fomentadora de la creativitat i transmissora de valors; escriptors, il·lustradors i editors s’han donat conter del nombre potencial de lectors dins d’aquest segment de població i de la exigència dels mateixos i, conscients de que el públic jove que no ha sigut captat a edats primerenques difícilment ho seran després, tenen especial interès en el seu coneixement per a elaborar una producció que s’adeqüi al mateix.

Conte

Segons a RAE, la paraula conte prové del terme llatí compŭtus que significa “conta” i fa referència a una narració breu de ficció. A més, com bé ens diu Kayser, W. (2010) al seu llibre Interpretación y análisis de la obra literaria, p.489: "Conte és una narració d'esdeveniments (psíquics o físics) interrelacionats en un conflicte i en una seua resolució, conflicte i resolució que ens fan meditar en un implícit missatge sobre la manera de ser de l'home". És a dir, un conte vindria a ser una narració breu en prosa que sempre deixa al descobert la imaginació d'un narrador individual i, on l’acció consta d'una sèrie d'esdeveniments entreteixits en una trama on les tensions i distensions acaben per resoldre's en un desenllaç estèticament satisfactori.

Paratextos

El paratext és un element que predisposa a l'usuari per a la futura lectura i constitueix el primer contacte del lector amb el text. Per a entendre aquesta definició podem dir que els paratextos són tot allò que acompanya i que està al voltant d'un text. A més, compleix la funció d'aportar i avançar informació d'aquest per a preparar al lector per a una millor comprensió del que es preten transmetre al missatge escrit. Aquests elements, que complementen el missatge i que són la ruta d'accés al contingut de la informació, per mitjà d'imatges, petits texts gràfics, il·lustracions -i no tan sols per paraules-, envolten i donen forma al text, conformant el seu aspecte, la seua aparença.

Segons Cerrillo (2007), podem distingir entre dos tipus de paratextos: per un costat, els peritextos (els que van dintre del llibre) i per altra banda, els epitextos (els que estan fora dels llibres). També podem trobar una definició més extensa, que aprofundeix en aquest aspecte i l'efecte que produeixen els paratextos en els usuaris:

També els paratextos (títols, pròlegs, disseny gràfic, etc.) funcionen com a marcadors a tenir en compte: en la mesura que constitueixen un autèntic llindar de la interioritat textual, en són portaveus, propagandistes, indici del contracte que l’obra vol instaurar amb el públic. Una funció essencial dels paratextos és la de gestionar el posicionament de l’obra, la seua opció com a pràctica discursiva, i inserir-la en el flux social. (Salvador, 1994, p.25)

Gènere assagístic

L'assaig és un subgènere inscrit en el marc de la literatura didàctica i amb la finalitat de transmetre o defendre idees sobre temes variats i diversos a través d’investigacions. Es diu assaig al text en què un autor recull els seus pensaments sobre un tema sense estudiar-lo de forma científica i exhaustiva. És a dir, està expressat de forma subjectiva i la seua finalitat és divulgativa, per aquesta raó l’assaig no té una estructura rígida; va elaborant les seues idees a mesura que les posa per escrit. L’autor pot expressar la seua opinió personal sobre el tema o dedicar-se a refutar o criticar mitjançant arguments e interpretacions i, de vegades, també te un caràcter expositiu.

Els temes poden ser diversos, des de la situació personal de l’autor fins al marc sociopolític i cultural de l’època, religiós, científic, etc. En les obres assagístiques el seu mitjà d’expressió més comú és la prosa no narrativa i la seua extensió és variable, és a dir, no està establida, per tant, permet a l’autor incorporar arguments que la podrien contradir segons el procediment jeràrquic clàssic, heretat de la tradició filosòfica, on es desenvolupa la síntesi dels arguments contraris: tesi + antítesi = síntesi.

Podem trobar una gran quantitat de textos que pertanyen al gènere assagístic al camp dels text periodístics i formen part de la literatura d’idees com els articles d’opinió, l’editorial, els debats, les cartes al director, la columna, la ressenya literària, etc. Alguns autors d’aquest gènere ja redactaven en el renaixement com Erasme de Rotterdam. En el àmbit espanyol trobem a Ramon Llull o José Ortega y Gasset que va definir l’assaig com a “dissertació científica sense prova explícita”, i en l’àmbit del català destaquen Eugeni d’Ors i Josep Pla.

Literatura de tradició oral

La tradició oral són totes les expressions culturals que es transmeten de generació en generació i que tenen com a finalitat difondre coneixements i experiències a les noves generacions. S’expressen en un llenguatge figurat amb el que es mostren diferents accions de la vida quotidiana que varien segons la història. Aquesta literatura sorgeix de la pròpia tradició de cada poble, per això forma part del patrimoni immaterial de una comunitat i es pot expressar en prosa o en vers a través dels cants, els contes, els mites, la poesia...

En aquesta societat s'ha rebut de diferents formes la riquesa de la tradició oral i constitueix una font d'inspiració per als grans literats i un gaudi popular en repetir a les generacions aquelles produccions que formen part de la seva cultura i identitat. La informació transmesa inclou coneixements, usos i costums en temes tan diversos com a història, mites i textos sagrats, tècniques, institucions, polítiques, harmonies musicals, exercicis lingüístics, codis ètics i morals.

Al transmetre la informació de generació en generació es perden continguts però es guanyen elements que tenen a veure amb l'actualitat en la qual es viu, i a més s'adapta a les necessitats del grup. Això fa que sigui una forma d'expressió viva i colorida, però també fràgil, perquè la seva viabilitat depen d'una cadena ininterrompuda de tradicions que es transmeten d'una generació d'intèrprets a una altra.

Literatura (i fet literari)

Segons el diccionari general de la llengua catalana, literatura és l'art d'escriure i de llegir, coneixement de tot el que ha estat escrit. Com que en l'Antiguitat es transmetia de manera oral pels joglars, cal destacar que l'inici de l'escriptura no marca l'inici de la literatura. Segons el criteri que emprem per a definir-la podem distingir diferents aspectes: si volem veure-la des d'un punt de vista més restringit, direm que és literatura tot allò que forma part del cànon de la Història de la Literatura, també cal remarcar que açò sembla complicat perquè com he comentat abans, l'opinió de què deu estar dins o fora del cànon són molt diverses D'altra banda, des d'un punt de vista funcional, podem dir que és literari tots aquells textos que tinguen una intenció estètica.

Podem utilitzar expressions com: "llengua de la literatura"," discurs literari" o fins i tot "registre literari", per a referir-nos a la literatura en sí. Sebastià Serrano constatà que el fet de la literatura ha estat un intent fallit: "El mateix concepte de literatura sembla que fa figa per més d'un indret" (p. 16). Amb açò, pretén fer-nos reflexionar sobre que és i també que no hi és literari. "Ja no demanem un algorisme de reconeixement, però sí un criteri fiable que permeta delimitar clarament allò que és literatura i diferenciar-ho d'allò que no és"(p.16). La nostra relació amb la literatura és molt forta i podem parlar sobre ella per exemple, a causa dels inconvenients de limitar-la i de no limitar-la, no sabem dir què és literatura i què no.

Cal no oblidar que el fet literari és un fet històric, és immutable en el temps i en l'espai, està en constant canvi a causa de les diferents situacions que l'afecten en cada moment. Dit en altres paraules de Vicent Salvador: "una teoria centrada a definir el concepte de literarietat no tindria prou capacitat predictiva, ja que el seu objecte d'estudi no és sinó una idealització d'uns fets concrets sensibles a la diversitat de contextos culturals, històricament mutables i no subjectes a unes regles d'evolució definides. Però aquest raonament ens duria, ara, massa lluny". (p.18)

Genette, tot al·ludint Sartre en la seua proposta de definició de literatura, recupera dos conceptes tradicionals: la funcionalitat i l'elaboració formal. Per a Genette, són dues qualitats que operen, constitutivament i cada una per separat, com a determinants de la literarietat d'una obra, independentment de la qualificació estètica que aquesta puga merèixer al lector o a la societat. D'aquesta manera, per a aquest autor, els gèneres de ficció com poden ser les novel·les o el teatre, a més de totes les modalitats poemàtiques són literàries.

D'altra banda, el model paraliterari, proposa una definició per a literatura basada en funció de paràmetres com són l'opinió sobre la qualitat estètica, l'originalitat –herència de la mitologia romàntica– o certs inconfessats elitismes de classe, tant se val. D'aquesta manera basant-se en açò podem trobar manifestacions de massa populars –sovint orals o difoses per impremta expeditiva–, o massa obedients a pautes subgenèriques mecànicament repetides per facilitarisme envers el públic i el circuit comercial. Així doncs, el sociòleg o d'historiador del fet literari no pot desentendre's sense més d'un sector de la producció (sub) cultural pel fet que aquestes produccions foren una reproducció mecànica que s'obria pas al mercat en la seua època. Aquest model paraliterari, repetitiu i comercial, continua hui en dia. A causa de tots aquests factors, no és fàcil estructurar un marc disciplinari on aquestes preocupacions es configuren de manera sistemàtica i es projecten sobre la producció actual. (SALVADOR, 1994).

COMPETÈNCIA LECTORA

       És la capacitat que té cada alumne per poder entendre i analitzar textos escrits extraguent les idees característiques, amb la finalitat d'aconseguir uns objectius personals i poder desenvolupar els seus propis coneixements, participant en la societat que l’envolta.

       Per a poder centrar l'atenció en el text i poder així ajudar a la competència lectora quan està paralitzada, hi ha una sèrie d'estratègies generals per a poder entrenar-la com per exemple: contestar preguntes sobre el text, posar un segon títol al text, realitzar activitats de verdader i fals…

Altres estratègies importants són: diferenciar entre quines són les idees principals i quines són les secundàries, organitzar el text per colors, utilitzar sinònims i antònims, distingir entre fets i opinions dins del text, entre altres.